Plaques tectòniques i vores de plaques

Amb el post anterior, vam arribar a la conclusió que una part del nostre planeta es mou per sota dels nostres peus. Aquesta part l'hem anomenat Litosfera, que està constituïda per l'escorça i la part més superior del mantell, l'anomenat mantell litosfèric. Com el nostre planeta és rodó, és de suposar que la litosfera no es mourà tota a la vegada en la mateixa direcció, sinó que hi haurà parts que es moguin en una direcció i d'altres en un altre. Seguint aquest raonament, i sabent que hi ha una sèrie de zones al món on l'abundància de terratrèmols, volcans i muntanyes fa pensar que alguna cosa succeeix allà baix, podem arribar a la conclusió que la litosfera es troba trencada en una sèrie de grans peces de puzle que anomenem plaques litosfèriques o plaques tectòniques.
Mirant la distribució dels terratrèmols de la següent imatge podem identificar sense equivocar-nos quins serien els límits d'aquestes plaques:

La següent imatge es correspon a la distribució mundial dels volcans:

Si us fixeu es dóna una correlació molt clara entre els llocs con succeïxen terratrèmols i els volcans. Aquest fet, junt a la situació de les muntanyes més joves va ajudar als científics a delimitar la posició de les plaques tectòniques:

Com podem observar al mapa, algunes plaques es mouen separant-se de les altres d'una banda i a l'altra banda, estan literalment xocant amb altres plaques. Per exemple, la placa pacífica se separa de la placa de Nazca i de la placa Antàrtica, però xoca amb la placa australiana i euroasiàtica. Llavors la pregunta que ens ve al cap és: que succeeix a les zones on se separen les plaques i que succeeix a les zones on xoquen?
Zones de separació: En aquestes zones les plaques es separen una respecte de l'altre ja que la calor que puja des de l'Astenosfera arrossega la litosfera en direccions oposades. A aquesta vora de placa se li anomena vora divergent o zona d'adducció, perquè les dos escorces se separen i a més tot el magma que surt de la "cicatriu"o dorsal s'afegeix formant nova escorça. És a dir, en aquestes zones es crea escorça oceànica. Si a pareix una vora divergent en una zona continental, el resultat és la creació d'un nou oceà tal i com ho podem veure a la successió d'imatges següents:

Zones de xoc: En aquestes zones les plaques xoquen entre sí. Les corrents de convecció han arrossegat el material de manera que dos plaques s'estan apropant una respecte de l'altre. En aquestes zones de xoc és on la presencia de terratrèmols i volcans és més alta, doncs la pressió a la que es sotmesa la litosfera és molt més gran. A aquesta vora de placa se li anomena vora convergent o zona de subducció, perquè és el lloc del planeta on una escorça es submergeix a l'astenosfera per sota de l'altra, és a dir, en aquesta zona es dóna la destrucció de l'escorça oceànica. El resultat d'aquestes zones on dos escorces xoquen és l'aixecament de muntanyes a causa de l'elevació dels sediments que arrossega la litosfera i que en ser més lleuger que l'escorça no subdueix, és a dir, no s'enfonsa.

Així doncs, si només es crea i es destrueix escorça oceànica voldrà dir que l'escorça continental serà sempre la mateixa no? Bé, això no es completament cert, ja que a partir de l'escorça oceànica, si aquesta pateix determinats processos es pot crear escorça continental, és el cas de l'arc d'illes del Japó. Però el que si es cert, es que la destrucció de l'escorça continental és molt més difícil i lenta que no pas la de l'escorça oceànica i això fa que si mirem l'antiguitat de les dues escorces arribem a la conclusió que l'escorça oceànica és molt més jove que l'escorça continental, tal i com ho podem veure al mapa següent.

Però encara ens falta parlar d'una última vora entre plaques: les falles transformants. són les vores on no es dóna ni destrucció ni creació de nova escorça sinó que apareixen a causa de la naturalesa rodona de la superfície del planeta. En aquestes zones les plaques llisquen lateralment una respecte de l'altre donant-se una falla de tipus vertical. Són zones d'alta sismicitat, ja que la pressió a la que està sotmesa l'escorça és molt alta i contínuament ha d'estar trencant. Un exemple d'aquest tipus de vora és la falla de Sant Andrés que separa la península de Baixa Califòrnia de l'oest dels Estats Units. Sant Francisco, la ciutat que va ser construida a prop d'aquesta falla és una de les ciutats amb risc sísmic més elevat del planeta. A principis del segle passat, al 1906, va sofrir un terratrèmol de 7.8 graus en l'escala de Ritcher que va produir la mort de prop de 500 persones i un incendi que va destruir mitja ciutat.
Les falles transformants són falles associades a zones d'adducció, o vores divergents tal i com ho podem veure a la imatge següent:

Així doncs, si fem una ullada global a un tall de la superfície del nostre planeta, trobem que en unes zones l'escorça s'està destruint mentre que en altres està creixent.

De manera que es dóna un cicle de destrucció i agregació constant, aixecant muntanyes i creant oceans. És l'anomenat cicle de Wilson:

I amb això finalitzem les plaques tectòniques. En el pròxim post: plecs i fractures.