L'acció geològica de l'aigua III: Les aigües subterrànies

Fins ara hem parlat de les aigües superficials, però no sols hi ha aigua a la superfície del planeta. Les anomenades aigües subterrànies tenen un pes força important respecte a tota l'aigua del planeta, doncs constitueixen un 1,74% del total. Aquestes aigües són contingues en reservoris, és a dir, estrats de roca que poden acumular aigua gràcies a les seves propietats.  Les dos mesures que tenim en compte a l'hora de determinar si una roca podrà o no emmagatzemar aigua és la porositat i la permeabilitat.

Una roca serà porosa si en la seva estructura es donen petits forats entre els diferents grans que la composen. És el cas de les roques d'origen detrític, com són les arenisques.

Una roca no és porosa si no hi ha separació entre els diferents grans. És el cas de les roques cristal·lines on els minerals que les composen ocupen tot l'espai. (exemple: el granit)

La permeabilitat és una mesura que té molt a veure amb la porositat. La permeabilitat és defineix com la quantitat d'espais entre grans que estan connectats, és a dir, una roca serà molt permeable si tots els espais que hi ha entre els grans estan connectats i per tant l'aigua continguda en ells pot fluir entre ells. D'altra banda, una roca serà molt impermeable si els grans no estan connectats i per tant per molta aigua que pugui acumular aquesta no es mou, sinó que queda inclosa dintre de l'estructura de la roca. Aquest és el cas de l'argila. Es tracta d'un material que pot absorbir molta aigua però la deixa atrapada en els seus porus sense que aquesta pugui migrar en altres direccions.

A més d'aquestes dues mesures, cal tenir en compte la capacitat que tindrà l'aigua per dissoldre la roca. L'aigua és un dissolvent universal que pot arribar a contenir una gran quantitat de sals. Algunes roques del nostre planeta s'han format a partir dels elements químics que conté l'aigua i per tant poden tornar a ser dissolts. O sigui que podem trobar roques que no són permeables però si són solubles en determinades condicions. Aquest és el cas dels carbonats.

Relleus càrstics
Les roques carbonatades, formades principalment d'un compost anomenat carbonat càlcic, són roques generalment impermeables i no poroses però que poden desenvolupar relleus característics gràcies a l'acció de l'aigua. Aquestes roques es dissolen amb facilitat davant aigües lleugerament àcides. Normalment l'aigua de la pluja no és àcida, però si a la superfície de la roca hi ha flora, aquesta actua facilitant la dissolució del diòxid de carboni de l'atmosfera en els basals que es puguin formar. El diòxid de carboni torna l'aigua lleugerament àcida de manera que té la suficient capacitat corrosiva com per dissoldre el carbonat. Aquesta aigua lleugerament àcida s'escola per les esquerdes que les arrels de les plantes puguin haver causat obtenint així un camí per endinsar-se al cor del massís calcari. Amb el temps, l'acció erosiva de l'aigua pot anar eixamplant l'esquerda fins aconseguir un pou profund que en geologia anomenem: avenc. El pou continuarà profunditzant la roca fins que trobi una zona més susceptible a una erosió massiva. És en aquests casos on l'aigua pot erosionar fins a formar coves. Les diferents morfologies que podem trobar dependran sempre del nivell freàtic. Si aquest puja, les coves s'inundaran i continuaran erosionant per la part de dalt, si aquest baixa, l'erosió es desplaça a les zones més baixes del massís. És en aquests massissos on podem trobar rius subterranis saturats en carbonats que van arrossegant els compostos químics en dissolució, formant galeries.

Però als massissos càrstic no sols es dóna erosió. L'aigua saturada en carbonat no sempre pot dissoldre el material que troba al seu voltant. A vegades, un canvi químic pot ajudar a la precipitació de les sals que porta dissoltes. És en aquest casos quan es formen les morfologies més característiques d'aquest relleu: les estalactites i les estalagmites.
Les estalactites són acumulacions de carbonat en forma de pilar que sorgeixen del sostre i que són degudes al continu degoteig d'aigua saturada en carbonat. Les estalagmites són la resposta del terra a aquest degoteig. Pilars de carbonat que creixen des de sota en funció de l'aigua que li cau del sostre. Si els dos pilars s'ajunten formen el que s'anomena columna.

Així doncs, resumint, un relleu càrstic es forma per l'acció de dissolució de l'aigua als massissos calcaris. Pot formar morfologies erosives com són els avencs i les coves i morfologies sedimentàries com són les estalactites i les estalagmites.

Bé fins aquí els relleus deguts a l'acció de les aigües subterrànies. Només quedarà doncs, l'acció de l'oceà per acabar amb l'acció geològica de l'aigua.