Plecs i fractures

Fins ara hem identificat que l'energia interna de la terra produeix que les plaques litosfèriques es moguin, lentament unes respecte les altres. Hem identificat llavors zones on la litosfera tendeix a trencar-se i separar-se, vores divergents i zones on la litosfera tendeix a destruir-se, vores convergents. Tot això succeeix principalment en l'escorça oceànica i la pregunta que ara intentarem resoldre és: que passa a l'escorça continental?
És evident que l'escorça continental no restarà impassible als canvis als que es veu sotmesa l'escorça oceànica, doncs també forma part de la litosfera. Així doncs que és el que passa? Tot dependrà del tipus de força al que estigui sotmesa i a la composició de la seva superfície.

En vores convergents, la pressió tendeix a comprimir l'escorça, és a dir, les forces, oposades, tendeixen a apropar les dos escorces que estan xocant. Aquestes forces compressives poden produir dos estructures tectòniques diferents en funció de la ductilitat del material, és a dir, si les roques que formen els estrats són toves i flexibles, aquestes es plegaran, formant el que s'anomenen plecs. En el següent enllaç podreu veure una animació que explica molt clarament el que succeeix.
En cas contrari si les roques són dures i fràgils aquestes en lloc de plegar-se amb l'efecte de la compressió tendiran a trencar-se, formant-se llavors les anomenades fractures.
Així doncs tenim dos estructures tectòniques diferents: els plecs i les fractures.


Els plecs només es donen en zones compressives i com a conseqüència de la pressió. Tenen diferents parts:

• Els flancs: són els plans laterals del plec.
• La xarnera: és el punt d'inflexió del plec, és a dir, el punt en el que canvia de sentit la inclinació del plec.
• L'eix del plec: està constituït per la unió de totes les xarneres d'un mateix estrat.
• El pla axial: és el pla imaginari que uneix tots els eixos del plec dels diferents estrats.

En funció de la posició de la xarnera respecte als flancs tenim dos tipus de plecs:

• Anticlinals: quan el plec té forma d'A.
• Sinclinals: quan el plec té forma de V.

En funció de la posició del pla axial en podem reconèixer 3 tipus de plecs principals:

• Recte: El pla axial forma un angle de 90º amb la superfície.
  

• Inclinat: El pla axial forma un angle variable entre 10º i 90º amb la superfície.

• Tombat: El pla axial forma un angle menor de 10º amb la superfície.

Les fractures, d'altra banda, es poden produir per diferents motius i poden ser de diferents tipus. Segons si es produeix o no moviment tenim dos tipus de fractures:

• Les diàclasis: no implica moviment. Són fractures de tipus estàtic causades per canvis bruscos de pressió i/o temperatura. Un exemple tipus és la fracturació al desert de les roques que ja vam veure en el tema anterior, encara que la més comuna és la fracturació del granit deguda a la disminució brusca de la pressió en aflorar a la superfície.

Les falles d'altra banda, són fractures en les que els blocs es mouen l'un respecte de l'altre. Si són causades per forces extensives són anomenades falles normals i si són causades per forces compressives falles inverses. Podem identificar diferents parts:

• Pla de falla (2): superfície per on es produeix el desplaçament.
• Llavis de falla (1 i 4): blocs que s'han desplaçat.
• Salt de falla (5): mesura de la distància en vertical que ha produït el desplaçament.
• Translació de falla (3): mesura del desplaçament de la falla seguint el pla de falla.

• Falles normals: són falles on els diferents blocs es mouen separant-se l'un respecte de l'altre. Es poden identificar fàcilment si ens fixem com la falla ha "separat" estrats que es van dipositar al mateix temps. Són típiques de zones distensives com els rift o vores divergents immadures, zones on s'està obrint un oceà. En el següent enllaç podem veure el procés de formació.

• Falles inverses: són falles on els diferents blocs es mouen apropant-se l'un respecte de l'altre. Les forces compressives han apropat els materials fins a trencar-los. Solen succeir en materials molt rígids o que han superat la seva capacitat de flexibilitzar-se.

Com podem veure a la imatge, els materials s'estan apropant l'un a l'altre. Aquestes falles són típiques de les vores convergents, i solen veure's associades a plecs i en terrenys escarpats i muntanyosos.

En la imatge podem veure com originariament es tractava d'un plec que amb el temps s'ha fallat.
La següent imatge va ser pressa al parc natural d'Ordesa a Hosca al nord d'Aragò:

En aquesta imatge es pot veure molt clarament com la pressió ha fet pujar literalment un bloc per sobre de l'altre. Quan es dóna aquesta situació concreta es diu que s'ha produït un encavalcament.

Les falles no es troben mai de forma aïllada sinó que formen complexos de diverses falles relacionades. En funció de si la zona ha sofert compressió o extensió podem trobar horst i grabens.

• Horst: es formen en situació compressiva. Són complexos de falles inverses que tendeixen a aixecar el bloc central.

• Grabens: es formen en situació extensiva. Són complexos de falles normals que tendeixen a formar depressions.

A partir de tot el que hem comentat, la idea que més clara ens ha de quedar és que els plecs i les falles inverses són típiques de les muntanyes ja que són degudes a forces de compressió, mentre que les falles normals són pròpies de zones distensives ja que són degudes a forces d'extensió.
I en el pròxim post: terratrèmols!