Carácter dominant i recessiu: les lleis de Mendel

Per poder entendre les 3 lleis que va enunciar Mendel a partir dels estudis que va fer, cal saber com es relacionen entre sí els al·lels.

Ho treballarem a partir d'un exemple:

Suposem que el teu pare es ros, la teva mare es morena i tu ets morè. Per què? Què determina que es manifesti una característica o una altre?

El teu pare t'ha donat un al·lel què determina un color de cabells i la teva mare t'ha donat un altre. Però què és el que has rebut tu?

Si aquest exemple el treballéssim amb mètodes estadístics amb un número d'exemples molt gran ens adonaríem que en la gran majoria dels casos es dóna el mateix patró: quan sols un dels progenitors té el cabell ros, la descendència sol ser morena i això és degut a que el color marró per als cabells en els humans és un caràcter dominant, mentre que el color ros és un caràcter recessiu. És a dir, davant la presència de tots dos al·lels en un individu heterozigot el marró sempre dominarà sobre el ros. 

Aquesta és una clara relació de dominància-recessivitat que és la que va identificar Mendel en els seus experiments. 

Existeixen més tipus de relacions entre al·lels però ja en parlarem més endavant.

A partir del que ja sabem podem enunciar les lleis de Mendel:

• Primera llei de Mendel o la llei de la uniformitat en la primera generació filial:

Mendel, creuant línies pures diferents per al mateix caràcter es va adonar que la descendència sempre era uniforme:

Va creuar una línia pura de pèsols verds amb una línia pura de pèsols grocs i la primera generació filial (la descendència) va ser sempre verda.

Això és degut que les línies pures tenen els dos al·lels referits al caràcter iguals, es a dir, per al caràcter verd tenen els dos al·lels que donen lloc al color groc (AA) iguals i per al caràcter verd tenen els dos al·lels que donen lloc al color groc (aa) iguals. Així doncs, quan els individus adults es reprodueixen i generen les cèl·lules reproductores totes són iguals per a aquest caràcter. Recordem que gràcies a la Meiosis quan es forma una cèl·lula reproductora té la meitat de dotació cromosòmica que les cèl·lules somàtiques, és a dir, reparteix de forma equitativa la dotació genètica per poder mantenir el genoma (característiques genètiques) de l'espècie.

Al creuar-se amb un altre línia pura la barreja és sempre igual: 

1 al·lel per al groc (A) i un al·lel per al verd (a) donant lloc a un individu heterozigot per al color de les llavors amb genotip Aa i fenotip groc ja que el groc és dominant respecte el verd.

• Segona llei de Mendel o llei de la segregació dels caràcters

Un cop obtinguda la 1ra generació filial uniforme i fruit de dos línies pures, Mendel va creuar individus d'aquesta generació per obtenir una segona generació filial:

Aa x Aa

El resultat va ser sorprenent:

El 75% de la descendència van ser llavors de color groc i un 25% van ser llavors de color verd. Els al·lels recessius tornaven a aparèixer en aquesta generació.

Això només té una explicació possible i és que cada individu heterozigot reparteix els seus al·lels de manera que en unir-se durant la fecundació només es poden donar 4 possibilitats (genotips):

• Tercera llei de Mendel o llei de l'herència independent de caràcters diferents

Mendel també va estudiar si havia alguna relació entre com s'heretaven caràcters diferents. Va creuar primer una línia pura de pèsols grocs i llavor llisa amb una línia pura de color verd i llavor rugosa. La primera generació filial com a resultat una planta amb llavors grogues i pell llisa, però la segona generació filial va donar una varietat de possibilitats molt més interessant:

Si observem els resultats ens adonem que apareixen 9 genotips que configuren fins a 4 fenotips diferents de manera que obtenim totes les possibilitats de combinació obtenint també la probabilitat estadística d'aparèixer aquestes característiques.
Per a Mendel els resultats eren clars: els al·lels per a diferents caràcters s'hereten de manera independent i es combinen a l'atzar en la descendència.

El que Mendel no sabia, i ara sabem, és que ell va tenir la sort d'estudiar caràcters situats en cromosomes diferents. Si hagués treballat amb caràcters ubicats en el mateix cromosoma no hagués arribat a les mateixes conclusions. Aquest cas especial l'estudiarem en una altre entrada.