Datació absoluta i datació relativa

Conèixer l'edat de les roques resulta imprescindible per poder comprendre des de l'evolució dels processos que s'han donat al llarg del temps com, a nivell econòmic, valorar possibles jaciments que puguin suposar l'explotació de recursos minerals.
Durant molt de temps, la datació fidedigna d'un aflorament resultava un procés pràcticament impossible que es reduïa a determinar quin estrat s'havia dipositat abans que l'altre. Així doncs els primers mètodes de datació es basaven en el principi de superposició que diu que si no s'ha donat cap procés tectònic d'inversió, l'estrat més jove és el que està situat al damunt de la sèrie i el més antic el que està situat en la part inferior:

A partir d'aquesta idea que considerava que els estrats es dipositaven de forma horitzontal, els geòlegs estudiaven la topografia del terreny, identificaven les formacions geològiques que semblaven haver-se format durant el mateix període, estudiaven els processos tectònics i els ordenaven cronològicament. Havia sorgit la datació relativa.
Observem la imatge següent:

En la imatge anterior veiem una sèrie d'estrats que han sofert certes deformacions al llarg del temps. Però podem dir quines van ser les primeres? Mirem què talla a què i segur que podem establir la cronologia.
Tots estem d'acord que els estrats s'han d'haver dipositat per poder ser deformats, així doncs el primer procés que va succeir va ser la sedimentació. Ara hem de mirar que hi ha dos falles, una normal i un altre inversa, que van tallar els estrats, concretament una arriba fins a la superfície, una sèrie d'inclusions d'origen magmàtic com el batòlit, una massa de magma que es va encaixar i que podem veure a la dreta que talla una de les falles, dos dics, un que talla el batòlit i un altre que talla fins hi tot els estrats superiors dipositats segurament molt més tard, i per últim si ens fixem en els estrats superiors, podem veure que tots i ser horitzontals no sembla que s'hagin dipositat just desprès dels primers, ja que en una de les falles posa en evidència l'existència d'un estrat que sembla haver desaparegut.
Què ha passat aquí doncs?

La història d'aquesta zona es pot relatar de la següent manera:
Primer es van dipositar els estrats de color més clar. La zona va patir forces compressives que van provocar una falla inversa. Va haver-hi un període d'erosió que va aplanar la zona, eliminant tota una sèrie d'estrats que es van aixecar amb la falla i just desprès es van dipositar nous materials, en aquest cas composats de conglomerats i lutites. Poc desprès, la zona va patir forces distensives que van provocar la falla normal, es va donar la inclusió del batòlit i quan aquest es va refredar es va encaixar el dic B d'origen magmàtic que va originar un sill. Per últim es va encaixar el dic A, abans que la zona comencés a erosionar-se i la trobem com està actualment.

Pot semblar difícil però si us fixeu en com els diferents processos s'han tallat l'un a l'altre és relativament fàcil determina la història geològica.
Us heu fixat que hi ha una sèrie d'estrats que tot i estar horitzontals no es van dipositar seguits si no que va passar un temps durant el qual es va erosionar la zona? A aquest tipus de contacte s'anomena discordança erosiva i a no ser que trobis estructures tectòniques que et donin indicis de la seva existència, o sàpigues quina és la edat dels diferents estrats, resulta difícil de descobrir. En la següent imatge veureu una discordança més clara:

Com podeu veure hi ha una sèrie d'estrats molt plegats que es situen a la base i desprès tota una sèrie d'estrats completament horitzontals que se superposen fins a la part alta del tall. Aquesta discordança tan clara s'anomena discordança angular, i per suposat és la més fàcil d'identificar.

Bé, tot això està molt bé, però com sabem realment de quina edat són aquestes roques?
Ho sabem gràcies a la datació absoluta.
La datació absoluta utilitza mètodes radiomètrics que es basen en les propietats dels nuclis radioactius. Existeixen molts àtoms que tenen tendència a desintegrar-se a mesura que passa el temps. Cada àtom es desintegra a un ritme diferent i ho fa emeten una energia que actualment s'aprofita en les centrals nuclears per a obtenir electricitat. Aquests períodes de semidesintegració, estan tabulats:

Tal i com pots veure alguns àtoms triguen dies en desaparèixer mentre que altres triguen segons, anys o fins hi tot milers d'anys. Quan una roca es forma queden atrapats en el seu interior una quantitat concreta d'àtoms radioactius que normalment estan a l'ambient. A mesura que va passant el temps, aquests àtoms es van desintegrant, de manera que com més antiga sigui la roca menor quantitat d'aquests àtoms tindrà. Fer un balanç d'aquesta mesura ens ajuda a determinar de forma molt precisa quina és l'edat d'aquella formació geològica. És més, si aquesta conté fòssils la datació és encara més exacta, ja que normalment els fòssils absorbeixen, a través de les seves funcions vitals, uns elements molt concrets que combinats amb les datacions de les roques aporten precisions fins al miler d'anys.

Utilitzar a la vegada la datació relativa amb la datació absoluta i l'estudi de les mostres fòssils que continguin els diferents estrats ha permès als geòlegs desenvolupar una taula dels temps geològics on s'han delimitat una sèrie de períodes que presentaven unes característiques que ens han obert les portes a un passat remot molt més antic del que en un principi es pensava i increïblement fascinant.