Relacions trófiques i l'autoregulació de les poblacions

En el post anterior vam estar parlant dels nivells tròfics i la importància biològica de cadascun d'aquests nivells. Així mateix vam veure que aquests nivells es poden representar en una piràmide tròfica. Tot i així aquesta no és l'única manera de representar-los i més tenint en compte que la piràmide tròfica sols ens informa de la quantitat proporcional de matèria en cadascun dels nivells alimentaris. Existeix una altre forma de representar els nivells tròfics i que a més ens dóna una altre tipus d'informació que ens ajuda a comprendre millor l'ecosistema: són les anomenades cadenes tròfiques i xarxes tròfiques.
En una cadena tròfica és representen alguns dels éssers vius que habiten en un ecosistema de manera que estan representats tots els nivell tròfics de forma lineal. Les fletxes indiquen la direcció del flux de matèria i energia en l'ecosistema:

Quan es representen múltiples cadenes tròfiques de manera que s'interrelacionen entre elles es construeix el que s'anomena una xarxa tròfica. Les fletxes tornen a indicar el flux de matèria i energia entre cada nivell tròfic.

En aquestes representacions no sols podem identificar els nivells tròfics i per tant les relacions de depredació-presa si no que també es poden veure relacions interespecífiques com la competència, el parasitisme o el comensalisme. 
Quan observes a la xarxa que dos espècies s'alimenten de la mateixa, pots intuir que aquestes entren en competència això fa que l'equilibri en una xarxa tròfica sigui molt delicat. Les alteracions en quantitat d'individus de cadascun dels nodes de la xarxa influeix de forma definitiva en tot l'ecosistema ja que totes les especies estan interrelacionades.
Això fa que la incorporació d'una nova espècie en un ecosistema on abans no existia, pot alterar de forma definitiva la xarxa tròfica, ja que aquesta espècie entraria en competència amb les autòctones, és a dir les pròpies d'aquell ecosistema, i en mancar de depredadors naturals s'alimentaria de tot el que trobés fins a acabar amb els nutrients, reduint el número d'algunes espècies i augmentar-ne d'altres. Amb el temps, l'ecosistema tendiria a un nou equilibri on la quantitat d'individus s'adaptaria a les exigències dels depredadors.
Un altre exemple d'autorregulació es el sistema depredador-presa:
Si representem el nombre d'individus de dos espècies, una depredadora i una altre presa, veuríem que la quantitat varia de forma alternada. Quan hi ha un nombre elevat de preses, els depredadors també augmenten per compensar aquest excés de recursos. En augmentar els depredadors, les preses disminueixen ràpidament i per tant per manca d'aliment els depredadors també disminueixen. Aquestes fluctuacions se solen allargar en el temps fins que s'assoleix un cert rang d'equilibri que oscil·la en funció dels recursos disponibles.

D'altra banda les poblacions no poden créixer de forma indefinida, ja que els recursos i l'espai és limitat. De la mateixa manera que el nombre de preses regula el nombre de depredadors i a la inversa, la quantitat de recursos limita la quantitat d'individus i per tant la seva sostenibilitat.

Bé, pràcticament hem acabat amb la unitat. En el proper post parlarem de com els éssers vius poden arribar a modificar un biòtop i de com aquest fet ha ajudat a augmentar la biodiversitat del planeta. Fins a la propera!